Un embalatge viu per a una logística postconsum, 2066

Caixa Viva és una proposta de disseny transicional situada l’any 2066 que parteix d’un objecte quotidià: la caixa d’e-commerce.

El projecte qüestiona una cultura logística basada en la rapidesa, l’un sol ús i la invisibilització de les conseqüències materials del consum. La caixa és el punt on aquesta abstracció es torna matèria: un objecte petit que permet llegir una infraestructura enorme feta de plataformes, magatzems, transport, repartiment, devolucions i residus.

La proposta planteja un embalatge cultivat a partir de matèria orgànica estabilitzada: un material blanquinós, fibrós i irregular, resistent però sensible, capaç de circular diverses vegades abans de tornar a la matèria.

A diferència del packaging convencional, Caixa Viva no està pensada per protegir un producte i desaparèixer. Està dissenyada per circular, desgastar-se, reparar-se i retornar al sistema. Quan arriba a casa, l’usuari l’obre sense destruir-la, la plega i la retorna en el següent lliurament o en un punt de recollida.

Les marques d’ús, els canvis de textura, les reparacions visibles i les zones gastades indiquen l’estat de la caixa. El desgast deixa de ser un defecte i passa a funcionar com un sistema de lectura.

Des d’una mirada de decreixement, Caixa Viva no proposa consumir igual amb menys culpa. Proposa alentir el cicle, reduir la lògica d’un sol ús i fer que la cura material formi part del funcionament ordinari de la logística.

Caixa Viva no resol l’e-commerce. El manté a la vista. I potser aquest és el primer pas per deixar de consumir com si allò que queda després no formés part de la mateixa compra.

Gomez_Porta_Albert_Repte_3_Dissenyar_el_canvi_transició_cap_a_una_societat_postcapitalista.pdf

Proposta de disseny transicional: Robot del Banc dels Aliments

La meva proposta és un robot del Banc dels Aliments dissenyat per donar resposta a dos problemes urgents: l’augment de les necessitats alimentàries i el malbaratament de menjar. L’objectiu és avançar cap a una societat més sostenible i igualitària, on tothom tingui accés a aliments i ningú pateixi gana.

Aquest robot és plenament autònom. Identifica els aliments disponibles i les necessitats alimentàries de les persones. Visita les cases, recull els aliments que estan a punt de caducar o que no es fan servir, els emmagatzema i els distribueix a qui els necessita. El seu sistema d’estoc li permet saber en tot moment què té i a qui ho ha de portar. Té una estructura metàl·lica i unes dimensions de 2 × 2 × 2 metres.

Gràcies a aquest robot, es recupera una gran quantitat d’aliments que d’altra manera es perdrien. També es redueix el consum energètic associat a la producció de nous productes, disminueix la pobresa i es redueix el malbaratament alimentari.

Aquesta proposta s’alinea amb diverses ideas que Jason Hickel planteja per assolir el decreixement:

– Acabar amb l’obsolescència programada: un aliment que caduca aviat i que una persona no necessita pot ser aprofitat per una altra.

– Passar de la propietat a l’ús: els aliments que no utilitzem es converteixen en un recurs compartit amb altres persones.

– Acabar amb el malbaratament alimentari: aprofitar els aliments redueix el cost ecològic i social.

Aquest disseny transicional apunta cap a futurs més sostenibles i actua com una eina de canvi en la nostra vida quotidiana. També promou un canvi social en la manera com vivim i ens relacionem. En conjunt, contribueix a construir un món més just i sostenible.

A través d’aquest robot, el disseny transicional ens ajuda a repensar com fem servir els recursos i com ens organitzem com a comunitat. És un pas cap a una societat més saludable, justa, neta i viable, on la tecnologia serveix per cuidar-nos i col·laborar més entre nosaltres.

Disseny i funcionament del robot del Banc dels Aliments

Procés de gestió i lliurament d’aliments

Intervenir en la mobilitat, no només “solucionar-la”. El disseny actual del cotxe elèctric s’emmarca en una cultura hegemònica capitalista que busca “solucionar” el canvi climàtic mitjançant nous nínxols de mercat, mantenint la lògica de l’acumulació i el benefici econòmic. Aquesta proposta s’allunya d’aquest enfocament “solucionista” per plantejar una intervenció de disseny que posa la vida al centre i reconeix les relacions de dependència entre els ecosistemes humans i naturals. El cotxe elèctric, tal com s’entén avui, sovint ignora els límits biofísics i les dinàmiques colonials d’extracció de minerals al Sud Global. Per tant, cal redissenyar la nostra experiència social del temps i de l’espai per reduir el consum d’energia i materials.

1. Què faria l’objecte, servei o producte proposat?

La proposta no és un “cotxe” en el sentit tradicional de propietat privada, sinó el Mòdul Elèctric Comú (MEC) integrat en una Xarxa de Mobilitat Relacional (XMR).

El propòsit principal d’aquest sistema és garantir el dret a la mobilitat sense comprometre l’estabilitat ecològica. El MEC no estaria a la venda per a individus, sinó que seria un recurs gestionat pel procomú. La seva funció seria:

• Facilitar desplaçaments essencials on el transport col·lectiu massiu (tren, bus) no arriba, especialment en entorns rurals o per a persones amb mobilitat reduïda.
• Reduir la pressió sobre els ecosistemes mitjançant la transició radical de la “propietat a l’ús”. En lloc de milions de vehicles infrautilitzats aparcats el 95% del temps, disposem d’una flota mínima, altament eficient i compartida.
• Actuar com a node energètic: Els MEC funcionen com a bateries mòbils que s’integren en la xarxa elèctrica local, ajudant a estabilitzar l’ús d’energies renovables produïdes de forma distribuïda.
• Promoure l’autonomia i la democràcia participativa: Les comunitats locals decideixen com i quan s’utilitzen els mòduls, prioritzant les necessitats socials (salut, cura de les persones, logística alimentària local) per sobre del desig individual de consum.

2. Com funcionaria?

El funcionament del sistema es basa en els cinc passos de Jason Hickel per al decreixement i els principis de l’economia social i solidària:

• Gestió Cooperativa i Local: La infraestructura i els vehicles són propietat de cooperatives de consum i treball. No hi ha una empresa centralitzada que en busqui el benefici, sinó una governança no jeràrquica on les persones usuàries són “constituents” del sistema, participant activament en la seva presa de decisions.
• Absència de Publicitat i Estimulació del Desig: El servei no es promociona per generar “falses necessitats”. L’accés al MEC està regulat per necessitat real, eliminant l’estímul de desitjos consumistes que alimenten la frustració.
• Manteniment i Reparabilitat Extrema: Seguint la lluita contra l’obsolescència planificada, els MEC estan dissenyats per ser duradors i modulars. Totes les peces són intercanviables i estan pensades per a un “dret a reparar” universal, amb tallers comunitaris on la mateixa població pot aprendre a mantenir la seva flota.
• Simbiosi amb el Territori: El funcionament del MEC està lligat a una visió pluriversal de la tecnologia. En lloc d’un estàndard universal imposat per Silicon Valley, el programari és lliure i permet adaptacions locals segons l’orografia, la cultura i les necessitats específiques de cada comunitat, respectant la diversitat cultural i ecològica.

3. Quin aspecte tindria?

L’estètica del MEC i de la XMR respon a una “espiritualitat de la Terra” i a una consciència de planetarietat, allunyant-se del luxe aspiracional i l’estatus.

• Disseny Funcional i Minimalista: L’aspecte visual no busca seduir l’usuari mitjançant l’agressivitat o l’esportivitat típiques del disseny capitalista. Tindria una estètica de la sobrietat i l’austeritat, prioritzant la visibilitat, la seguretat i la facilitat de neteja i manteniment.
• Estructura Modular i Desmuntable: El seu aspecte reflectiria la seva naturalesa modular. Els panells exteriors podrien ser de materials bio-basats o reciclats de producció local, fàcilment substituïbles. No hi hauria logotips de marques, sinó identificacions de la comunitat o cooperativa a la qual pertanyen.
• Interfície Transparent i Educativa: En lloc de pantalles d’entreteniment que aïllen l’usuari, el MEC disposaria d’interfícies que informen sobre el cost energètic real del viatge, l’origen de l’energia utilitzada i l’estat dels recursos comuns de la comunitat. El disseny busca “l’enlivening” (l’animació o vivificació) de l’espai públic, no la seva colonització.
• Espais de Relacionalitat: L’interior del mòdul estaria dissenyat per fomentar la interacció social, no el solipsisme del conductor. Seients disposats per facilitar la conversa o espais adaptables per carregar eines col·lectives, aliments o productes del procomú.

4. Quins desafiaments futurs abordaria?

Aquest disseny transicional està orientat a horitzons temporals llargs i a la construcció d’una realitat alternativa que respongui als “problemes complexos” (wicked problems) del nostre temps:

• Descolonització de la Tecnologia: Al reduir dràsticament el nombre de vehicles necessaris (de la propietat a l’ús), es redueix la demanda de liti, cobalt i altres minerals. Això és un acte de disseny descolonial que busca aturar l’explotació del Sud Global i reconèixer les injustícies històriques del model de transport occidental.
• Justícia de Disseny (Design Justice): El sistema aborda directament les inequitats. S’assegura que el transport no sigui un privilegi de classe, sinó un servei accessible per a minories ètniques, persones amb baixos ingressos i persones amb discapacitat, que històricament han estat excloses o ignorades en els processos de disseny de mobilitat.
• Resiliència davant el Col·lapse Energètic: En un futur de menor disponibilitat d’energia, un sistema basat en el decreixement i l’autonomia local és molt més resilient que un basat en cadenes de subministrament globals i dependència del benefici empresarial. La producció distribuïda i el manteniment local garanteixen la viabilitat de la mobilitat fins i tot en escenaris de crisi.
• Revalorització del Treball de Cura: El sistema està pensat per facilitar les tasques de cura i el treball no remunerat, sovint invisibilitzat en el disseny de transports orientats només al desplaçament casa-feina (productivisme).
• Construcció de Subjectivitats Postcapitalistes: El major desafiament que aborda és el cultural. El MEC ensenya als seus usuaris a deixar de ser consumidors passius i a esdevenir subjectes actius, responsables del procomú i connectats amb els límits del seu entorn.

Conclusió: El disseny com a eina de canvi

Aquest disseny no és una “solució final”, sinó una pràctica relacional i una eina de recerca que ens permet explorar formes alternatives de relació amb nosaltres mateixos i amb la natura. En lloc de produir cotxes elèctrics per salvar la indústria automobilística, proposem un sistema per salvar la vida, reduint el nostre impacte material mentre millorem la nostra qualitat de vida i autonomia col·lectiva. El disseny, ben orientat i encardinat en el decreixement, pot ajudar-nos a organitzar la realitat per avançar cap a un futur més just i sostenible.

Caixa Viva
Un embalatge viu per a una logística postconsum

Caixa Viva reprèn el projecte iniciat al repte anterior, però el desplaça de la provocació crítica cap a una lectura més sistèmica. El punt de partida continua sent una caixa d’e-commerce qualsevol: un objecte que arriba a casa, s’obre en pocs segons i desapareix. Però aquesta desaparició no és neutra. Forma part d’una xarxa de plataformes, magatzems, algoritmes, repartidors, materials, residus i devolucions que sosté una idea molt concreta de comoditat.

En el repte anterior, Caixa Viva funcionava com una ficció especulativa situada el 2066 per fer visible aquesta contradicció. En aquest nou exercici, el projecte es formula com una possible infraestructura de transició. La pregunta ja no és només què passaria si l’embalatge fos viu, sinó quines pràctiques, circuits i responsabilitats haurien de canviar perquè una logística postconsum fos possible.

La Caixa Viva seria un embalatge cultivat a partir de matèria orgànica estabilitzada, pensat per circular, desgastar-se, reparar-se i tornar al sistema. Quan arriba a casa, l’usuari no la llença: la plega, la guarda temporalment i la retorna en el següent lliurament o en un punt de recollida. Si encara està en bon estat, torna a circular. Si està malmesa, es repara. Quan el material indica que ja no pot fer més trajectes, per canvi de color, textura o fragilitat, passa al compostatge urbà.

El seu aspecte faria visible aquesta vida material: tancaments mecànics, plecs, marques d’ús, reparacions i canvis de superfície. Des d’una mirada de decreixement, la proposta no busca consumir igual amb menys culpa, sinó posar en crisi la lògica d’un sol ús i introduir cura, retorn i responsabilitat compartida dins d’un sistema massa eficient a l’hora de fer desaparèixer les seves conseqüències.

Imatges*:
Caixa Viva
Cicle Caixa Viva

*Imatges generades amb IA i editades.

Partint desde l’analisis del cotxe elèctrcic, aquesta proposta presenta el Mòdul Elèctric Comú (MEC) i la Xarxa de Mobilitat Sostenible (XMS) com una intervenció de disseny per a la transició cap a una societat postcapitalista. L’objectiu no és oferir una simple solució tecnològica de mercat, sinó transformar sistèmicament la mobilitat sota el marc del decreixement per retornar l’economia als límits biofísics del planeta.

1. Què faria l’objecte, servei o producte que proposes?

Transforma la mobilitatindividual en un recurs del procomú. En passar de la propietat privada a l’ús compartit.

2. Com funcionaria?

Model Cooperatiu: El sistema s’organitza sota l’economia social i solidària, on cooperatives d’usuaris gestionen la flota de manera democràtica i no jeràrquica.

Gestió Energètica: El mòdul s’integra en sistemes distribuïts com una bateria mòbil, ajudant a estabilitzar xarxes renovables locals i fomentant la resiliència comunitària.

Manteniment Circular: Basat en el “dret a reparar”, eliminant l’obsolescència planificada

3. Quin aspecte tindria?

Forma: Tindria un aspecte minimalista, auster, ecològic i modular  ( per ajustar-se al volum del servei)

Materials: El seu disseny faria visible la seva naturalesa modular, amb l’ús de materials locals i ecològics que n’expressen la sostenibilitat real i la facilitat de reparació. Un aspecte bio amb materiasl naturals i biodegradbales

Interfície: Fugiria de les pantalles de consumisme per mostrar dades sobre l’impacte energètic i la salut del procomú, transformant l’usuari en un subjecte constituent actiu en la presa de decisions.

4. Quins desafiaments futurs abordaria?

El projecte afronta problemes complexos orientats al decreixement i a horitzons temporals llargs. Restableix l’equilibri ecològic i promou la descolonització en reduir dràsticament la despesa material i la pressió extractiva sobre el Sud Global. Finalment busca impactar en canvi de consum capitalista i l’obsolescència programada.

El Banc dels Aliments és un exemple d’un bon servei que interactua amb les persones que donen menjar, les empreses, els voluntaris i les persones que el reben. És una mostra d’una problemàtica social que tenim. Amb l’ajuda de la tecnologia, podríem arribar a millorar i ajudar moltes més persones. El Banc dels Aliments promou la generositat i redueix el malbaratament alimentari. I si tinguéssim un robot que fes aquesta funció?

Funcions de l’objecte

L’objecte que he creat seria el robot del Banc dels Aliments. Un dispositiu que detectaria de manera autònoma les necessitats alimentàries de les persones i també els aliments que a altres persones els sobren. El robot detectaria, per exemple, que a casa meva m’estan a punt de caducar dos iogurts, obriria la porta, entraria, els recolliria i els entregaria a diverses persones que hagués detectat que no tenen menjar.

Com funcionaria el robot

Tindríem uns detectors a casa que identificarien tots els aliments disponibles i la seva data de caducitat, així com un xip que indiqués la nostra necessitat alimentària. Com que som una societat còmoda, el robot vindria automàticament a casa, recolliria el menjar, emmagatzemaria i el distribuiria. El sistema d’estoc li permetria saber en tot moment què té i a qui ho ha de portar.

Aspecte que tindria

Faria 2 metres x 2 metres x 2 metres. Seria metàl·lic.

Tindria aquest aspecte:

Tindria aquestes parts:

Desafiaments futurs que abordaria

Seria molt segur, tindria autonomia energètica i aniria connectat amb els serveis socials.

Aquest robot podria ser una bona eina de canvi. Aprofitaríem tots els aliments que estan a punt de caducar o que no es fan servir i els redistribuiríem a persones que els necessiten.

Aquest robot faria que la pobresa disminuís notablement i reduiríem el malbaratament alimentari. El més important: ningú passaria gana.

Aquí el vídeo del Repte 2.

Caixa Viva parteix de la caixa d’enviament d’e-commerce per qüestionar la invisibilització material del consum immediat: allò que passa entre el clic, la plataforma, el magatzem, el transport, la casa i el residu.

El projecte imagina un futur, l’any 2066, en què el packaging d’un sol ús ja no és acceptable. En aquest context, la caixa deixa de ser un objecte passiu i es converteix en un embalatge viu: circula, es desgasta, es repara i torna al sistema.

La Caixa Viva no amaga el seu ús. El mostra. Fa visibles els trajectes, les marques, les reparacions i la responsabilitat que implica rebre un paquet.

Més que fer el consum més còmode, el projecte vol fer-lo menys invisible.

Aquí el vídeo.

Hola, companyes,
Us presento, Capdells de ribera.

Objecte especulatiu · Vídeo 5′ 45”· Suport visual 

Aquest espai és buit perquè el riu, quan puja, necessita pas. Aquesta és la premissa del projecte, simple però incòmoda i és el punt de partida que ho condiciona tot. En lloc de buscar una solució que ocupi i resisteixi, la proposta fa el contrari, formula una intervenció que funciona més com una pregunta que com un equipament fix.

Què és un capdell? És una peça d’ombra i d’estada feta amb materials del propi lloc. Combina una base mineral porosa i una cúpula de branques de salze tramada amb corda vegetal. És un lloc on seure i estar, però sobretot és un dispositiu que fa visible una altra manera de relacionar-se amb el riu.

Com funciona? El mecanisme clau és el que en anglès s’anomena fail-soft: quan hi ha avinguda, el capdell no es resisteix. El cordatge actua com un fusible, la cúpula s’aplana sobre la base, el volum desapareix i l’aigua passa lliurement. Quan el nivell baixa, la comunitat relliga uns quants punts i l’ombra torna. El valor no és la permanència, sinó el cicle, de muntar, deixar passar i tornar a recosir.

Per què és disseny crític? El projecte s’emmarca en l’Antropocè i entén el riu com un hiperobjecte que desborda el temps humà. Des del disseny ontològic, parteix d’una idea clara, allò que dissenyem també ens dissenya a nosaltres. Si el capdell cedeix davant l’aigua, normalitza una cultura de convivència amb la incertesa, en lloc de prometre control. Crear una ombra és també una decisió política i el projecte obre preguntes de justícia de disseny, com; qui en té cura, qui decideix on s’instal·la o per a qui és l’espai. Com garantim que l’accessibilitat i les cures siguin realment compartides.

Comentari al forum