Aquí el vídeo del Repte 2.

Caixa Viva parteix de la caixa d’enviament d’e-commerce per qüestionar la invisibilització material del consum immediat: allò que passa entre el clic, la plataforma, el magatzem, el transport, la casa i el residu.

El projecte imagina un futur, l’any 2066, en què el packaging d’un sol ús ja no és acceptable. En aquest context, la caixa deixa de ser un objecte passiu i es converteix en un embalatge viu: circula, es desgasta, es repara i torna al sistema.

La Caixa Viva no amaga el seu ús. El mostra. Fa visibles els trajectes, les marques, les reparacions i la responsabilitat que implica rebre un paquet.

Més que fer el consum més còmode, el projecte vol fer-lo menys invisible.

Aquí el vídeo.

Hola, companyes,
Us presento, Capdells de ribera.

Objecte especulatiu · Vídeo 5′ 45”· Suport visual 

Aquest espai és buit perquè el riu, quan puja, necessita pas. Aquesta és la premissa del projecte, simple però incòmoda i és el punt de partida que ho condiciona tot. En lloc de buscar una solució que ocupi i resisteixi, la proposta fa el contrari, formula una intervenció que funciona més com una pregunta que com un equipament fix.

Què és un capdell? És una peça d’ombra i d’estada feta amb materials del propi lloc. Combina una base mineral porosa i una cúpula de branques de salze tramada amb corda vegetal. És un lloc on seure i estar, però sobretot és un dispositiu que fa visible una altra manera de relacionar-se amb el riu.

Com funciona? El mecanisme clau és el que en anglès s’anomena fail-soft: quan hi ha avinguda, el capdell no es resisteix. El cordatge actua com un fusible, la cúpula s’aplana sobre la base, el volum desapareix i l’aigua passa lliurement. Quan el nivell baixa, la comunitat relliga uns quants punts i l’ombra torna. El valor no és la permanència, sinó el cicle, de muntar, deixar passar i tornar a recosir.

Per què és disseny crític? El projecte s’emmarca en l’Antropocè i entén el riu com un hiperobjecte que desborda el temps humà. Des del disseny ontològic, parteix d’una idea clara, allò que dissenyem també ens dissenya a nosaltres. Si el capdell cedeix davant l’aigua, normalitza una cultura de convivència amb la incertesa, en lloc de prometre control. Crear una ombra és també una decisió política i el projecte obre preguntes de justícia de disseny, com; qui en té cura, qui decideix on s’instal·la o per a qui és l’espai. Com garantim que l’accessibilitat i les cures siguin realment compartides.

Comentari al forum